Isidre Manils (Sabadell, 1948) torna amb obra nova després de l‘esplèndida exposició doble del 2008, Cine Ateneo: La Seqüència, al Museu Abelló, de Mollet del Vallès, i La visió, al Museu d‘Art de Sabadell, a cura del crític d‘Art Jesús Martínez Clarà, que va fer una tria d‘obres amb les quals, a travès d‘un original plantejament expositiu, hom podia seguir el fil d‘una poètica pictòrica de divuit anys amb una trajectòria impecable.
D‘aquesta retrospectiva, se‘n va editar un catàleg excel·lent, que recull gran part de l‘obra exposada, amb una entrevista i un bon ventall de textos que ens endinsen en els fonaments del peculiar treball pictòric d‘aquest artista de mirada cinèfila. Diu Manils, a la conversa amb Clarà: “Al cinema vaig aprendre què pintar, però no en el sentit literal, de temes, sinó més profund; el “què” seria el tema principal de la meva pintura, el “com” és el que m‘ha donat més guerra (…)”.
I aquest “com” ha fet d’aquest artista un corredor de fons de la pintura, per a qui l’art de pintar és l’essència del seu llenguatge, com una gramàtica estricta que ho estructura tot fins a interpel·lar l’inefable. Amb els estris de pintor, Isidre Manils elabora la seva sintaxi, on tot és subjectivitat per la tècnica i on la pensa predica l’atzar, que s’activa amb el verb compondre. En resulta una locució pictòrica, una composició on el subjecte verbalitza, amb una fidedigna precisió qualsevol element representat, tot generant així contrastos entre volums il·luminats i d’altres d’enfosquits.
Ara Manils, sota el títol de Palimpsest, exposa les seves darreres pintures, fruit de tot un any de treball laboriós, constant i rigorós. Són quatre úniques obres, una de les quals és un gran mural fet d’un centenar de petits formats en paper, cadascun dels quals té vida pròpia i es pot independitzar de la resta.
En l’elaboració d’aquestes obres, Manils ha continuat exercint la seva idiosincràtica tasca de recol·lecció d’imatges de tota mena, del cinema, de la televisió i, en aquesta ocasió, de revistes. Ell les ordena, meticulosament, seguint els registres que li interessen, les sotmet a l’atzar del tall de la guillotina i, a les teles i papers amb què treballa, hi incorpora els retalls d’imatges diverses (cabells, cossos, collarets, objectes brillants, cortines de vellut vermell, etc…) i les integra al negre i, amb gomes i pinzells, els farà ressorgir a la llum, ben manilsianament, tot deixant així aparèixer el substrat iconogràfic i cromàtic que caracteritza la seva obra.
Es tracta d’unes pintures que l’artista ha situat en una sala fosca, com al cinema. Són fons negres on la llum es revela bel·ligerant en esventrar la foscor a fi de configurar la imatge. En aquests clarobscurs manilsians, la llum conceptual emana pels esvorancs del negre, diàfana i envolvent, a cops direccional com la llum d’un projector de cinema, i a vegades com a focs incandescents sortits de la foscor, bo i conferint-li colors, matisos i volums, i accentuant d’aquesta manera el potencial del negre, magma d’on tot pot aparèixer. Diu Manils: “Jo cada vegada gaudeixo més en anar a trobar la imatge que s’amaga en la tela. M’agrada aquesta reflexió que se sol fer sobre l’escultura: que el marbre ja conté la imatge i que cal anar-la a treure, a buscar-la, a alliberar-la”.
Ester Xargay, Revista Benzina nº55 (2011)
You might also like
