Laca a les ungles o l’ocultació de la pintura

La natura agrada d’amagar-se i les ciències que l’estudien tenen quelcom de profanació. Em col.loco davant les últimes obres de Isidre Manils amb la incomoditat del que amb la seva capacitat especulatoria s’atreveix a mirar cap a un univers blindat. El cripticisme de la seva obra és fort i ell mateix fuig de donar massa explicacions. És impossible saber el significat cert d’aquestes obres encara que a vegades, quan algú diu que les coses escapen a la nostra comprensió vol dir, senzillament, el contrari; i encara que sabent-les profundament no arribem a comunicar-les, a possar-les en paraules. Aquest és un sentiment comú que culmina amb un noble silenci. Tanmateix, he trobat al Doctor Faustus de Thomas Mann el millor consell per superar aquesta dificultat inicial i ser just amb l’esperit de la interpretació que em mou a escriure aquestes líneas. Mann ens explica que el pare Leverkuhn volia inculcar als joves adolescents el misteri de la natura i volia que es contemplés amb fervor, amb el fervor misteriós que ell mateix considerava l’escriptura indexifrable a les petxines de certs mol.lucs, per mitjà de la seva gran lupa quadrada.

En una època, anterior de la que comento, Manils va tractar fragments i anècdotes d’inspiració cinematogràfica amb el mateix rigor de pastor luterà que Baudelaire utilitzava per tractar temes insignificants com el vi, el haixix o el maquillatge. D’aquest moment, recordo dues obres de petit format on unes ungles llargues i vermelles i d’altres negres i afilades punxaven cossos. Dues obres que fa uns anys, en plena postmodernitat, s’haguessin vist com a una exhortació a l’ornament superflu, a la nit o simplement com un elogi de l’aparença. Crec que pintar-se les ungles és una acció sobre el propi cos que té la mateixa força que el tatuatge, o travessar-se la carn amb acer clínic per fer-se un “piercing”. Aquestes dues obres m’indiquen dos camins: un, sobre el procediment pictòric, doncs la laca aspira a aconseguir una superfície brillant i llisa on el pinzell no ha de deixar cap rastre de la seva intervenció i altre sobre l’ocultació d’una part del cos. Isidre ha comentat que un dels seus objectius és l’ocultació de la pintura. La perfecció en el procediment pictòric li permet aconseguir una fita que explica amb entusiasme: la desaparició de la pinzellada, treure pintura fins que no es noti el que és, fins que desaparegui. Sembla que la seva pintura intenta aconseguir la superfície acristallada d’un televisor o un fotograma, unes superfícies sense cap textura, una sensació tecnològica que fins i tot ha arribat a enganyar l’ull expert d’algú que és fotògraf. Veig a l’obra recent de Isidre Manils un pas més cap a la ocultació i la coherència hermètica que va començar a exercir en la seva anterior exposició, on va anant preparant l’escena del misteri, el espai de la trobada, en obres com “Es muy difícil que llegue nadie” i d’altres, en les quals un rellotge invisible marcava els dígits pel moment d’una trobada o d’una destrucció, a una d’elles l’escenari estava encerclat d’unes cortines-flames. Les llums que es vèien, podien ser tant le pròpies dels mites fundacionals del Cosmos i de l’inici de l’ordre com les febrils llums tòxiques de l’Apocalipsi. La gran complexitat simbòlica és la seva ambitendència, la possibilitat de recórrer dos camins diferents, a vegades enfrontats però necessaris, com un nus que ens protegeix i al mateix temps ens lliga i ens obliga, o com la mateixa naturalesa del bé i del mal. Ara vol mostrar-nos escenes de la tercera fase d’una trobada o d’una desaparició. Com si en aquest procés d’apropament a allò que és desconegut: allò que havia d’arribar, ja estigués aquí.

En el tríptic de l’any 1999, “Tú”, veiem uns peus que travessen un cercle de foc, d’aigua, de gel. Aquest trajecte que porta de la flama al gel i al mineral està en aquesta exposició. La flama, molt difícil de fotografiar, ha estat magistralment pintada per Isidre en quadres impossibles. El foc i la seva llum es presenten amb la força dels demiurgs orientals capaços de crear i destruir alhora. Fudo Myoo al Japó o el que és el mateix: Acala Vidyaraja a l’Índia tenen com a lletra sagrada KAN, el títol d’un dels millors quadres de Isidre; des d’el meu punt de vista, remarco aquesta obvietat, perquè no és una cosa que he comentat amb ell, representa l’inamovible un que és encarnació i missatger de una deidad superior, la seva síl.laba sagrada està gravada a les esquenes dels guerrers i els ajuda a combatre els enemics. La seva terrible aparença i la seva bellesa es deuen a que està envoltat de flames i té la virtut de preparar-nos pel final dels últims dies mil.lenaris. He llegit que la paraula “Nirvana” significa literalment: extinció de la flama. Aquest anhel per aconseguir la fita espiritual més sublim forma part de la nostra tradició helenística d’anar més enllà de l’aparença superficial, estar per sobre i allunyats del que ens envolta amb serenitat, impassibilitat i conciència. El que faria de nosaltres éssers afables, amb sentits serens, aconseguint la calma total i sense pèrdua de conciència. Un llac gelat, serè i net on l’aigua es troba oculta.

En el meu recorregut per la linia del sentit, segurament equivocat, m’he plantejat l’obra recent de Isidre Manils, com una mostra més de desaparició. Una visió directa podria entendre-ho al contrari i veure aquestes figures com emergents, és a dir de l’espai cap a nosaltres i no al contrari. Uns humanoids amb rostre anònim, semblen pintats amb les seves pròpies cendres, amb restes de l’extinció, com vapors antropomòrfics, adquireixen densitat davant dels nostres ulls, el fons deliberadament dèbil, no es refereix a cap món concret, no sabem la seva raça, ni el seu sexe, no reflecteixen la llum del Sol ni de la Lluna, no sabem bé si entren o surten de l’espai buit, no semblen actius, però tampoc indolents, sembla que hagin viscut o comencin a viure.
L’aire que respirem és un element subtil que circula pel cos i ens recorda que som vius quan el notem al rostre. Quan a un lloc tancat comença a faltar l’oxígen, diem que l’aire s’ha enrarit, i no és que s’embruti sinó que desapareix, es fa més escàs, i difícil d’aconseguir: es fa rar. La rarefacció és la dilatació d’un cos gasós fent-se més dens. M’imagino una figura davant el mirall, nua, a la banyera l’aigua calenta comença a córrer, el vapor impregna el mirall, l’imatge desapareix, la seva corporeitat ha estat vençuda per una petitíssima película de vapor.
Sembla ser que havia un antic costum romana que consistia que quan algú es moria, el parent més pròxim s’inclinava sobre d’ell per inhalar l’últim alè del difunt: …”et excipiens hanc animan ore pio”, i que al Tirol creuen que a l’hora de la mort l’ànima d’un home honrat surt per la boca en forma de petit núvol blanc. Sigui una ombra, un vapor, un núvol o una imatge pintada per Isidre Manils, l’única petjada possible de la realitat física és la evanescència, la desaparició com el fum al cel. Aquests cossos celestes, cossos de pura llum, tenen la llum que es diu posseixen tots els éssers i que ens fa semblants a l’arc de sant martí.

Jesús Martínez-Clarà. Barcelona. Gener de l’any 2001